Una dieta basada sobretot en productes de la part alta de la cadena tròfica, és a dir, en productes animals, requereix molt més territori, energia i aigua que una basada en els productes de la part inferior, com les verdures i els cereals. Per a produir una caloria de carn per a consum humà es consumeixen 9 vegades més energia i un 33 % més de combustibles fòssils que per a produir una caloria d’origen vegetal. I si parlem del que s’anomena “aigua incorporada”, es calcula que deixar de menjar un quilo de carn estalviaria més aigua que tota l’emprada en dutxes en un any.

Podríem menjar carn menys sovint i aleshores comprar productes locals criats tradicionalment o de ramaderia ecològica. De segur que el sabor valdrà la pena. Col·laborar amb els productors locals i evitar participar de les absurdes dinàmiques de transport d’aliments desde països on la pròpia població passa gana són també punts favorables a aquest hàbit.

Tradicionalment, els pobles han menjat carn, però mai no s’ha menjat carn als nivells actuals, ni el cultiu animal ha suposat l’explotació de la natura que suposa ara, ni érem tantes boques a alimentar. Avui, la opció ètica i ambientalment més sensata és limitar a nivells raonables el nostre consum de carn.

 

Per cada caloria que arriba al supermercat s’han consumit 10 calories de petroli, degut al processament a que es sotmeten molts dels aliments per tal de que es conservin o tinguin bon aspecte. En general, comprar productes frescos i no processats redueix la petjada de carboni del nostre rebost, i possiblement també és millor per la nostra salut. Tot i que la comoditat moltes vegades gairebé fa indispensable l’ús d’alguns productes processats, allò a que tendim i la compra habitual serà allò que determinarà el nostre impacte. Comprar productes frescos i propers també evita una gran quantitat d’envasos, i per tant redueix la nostra generació de residus. Els costos energètics de realitzar els envasos per al menjar són aproximadament dos terços del valor del menjar en sí mateix, i el consum energètic de cuinar el menjar a casa és un terç de l’emprat a productes precuinats, que han de ser també refrigerats, etc. per a conservar-se fins a la nostra casa des que s’han preparat.

 

La major part d’aliments viatgen entre 2500 i 4000 kilòmetres abans d’arribar al seu destí. La biodiversitat agrícola està en perill sota els mecanismes de mercat que beneficïen determinades varietats des del punt de vista comercial i generen unes xarxes de distribució dels productes que fan que les pomes i els tomàquets de les botigues d’aquí provinguin d’indrets llunyans i els d’aquí es venguin a altres països. Comprar productes i varietats locals redueix les emissions de CO₂ associades al transport d’aliments. A més, les plantes que han crescut o s’han cultivat des d’antic en un indret estan adaptades a les seves condicions edàfiques, els seus ritmes de pluges, i a la resta d’espècies vegetals i animals que comparteixen el territori amb elles, i no necessiten tants recursos (fertilitzants, etc).
Com més a prop estigui el productor de l’aliment de la nostra taula, menys petjada i més sabor. Les cooperatives de consum posen en contacte productors de la regió amb els consumidors, i permeten servir a taula productes frescos, de temporada i locals.

Per als aliments que no poden ser locals, ja que són petits luxes no autòctons, com la xocolata o el cafè, podem moderar-ne el consum i comprar-los de comerç just i producció ecològica.

 

Cada planta té el seu cicle, però avui podem trobar a les botigues pràcticament tots els productes en qualsevol moment de l’any. Un tomàquet d’hivernacle, però, requereix més energia i emissions de CO₂ que un de temporada. Si comprem productes de temporada, evitem els aliments procedents d’hivernacles o d’indrets llunyans amb un altre clima, o que s’han mantingut en càmeres durant els mesos en el que no estan disponibles de manera natural. Si cuinem i mengem els aliments de temporada estan en el seu millor moment, més frescos i bons, i vindran de més a prop.

 

L’agricultura i ramaderia més intensives depenen de maquinària i productes de síntesi que són nocius per l’entorn i la biodiversitat però que a més requereixen més energia per a fabricar-se i aplicar-se que els sistemes ecològics o tradicionals. Es calcula que l’agricultura i la ramaderia intensiva és responsable del 7 % del carboni de l’atmosfera. Entre 4 i 6 tones de petroli són necessàries per a fabricar una tona de fertilitzant sintetitzat pels humans.
En canvi, l’agricultura ecològica fa servir un 50 % menys d’energia que els sistemes convencionals. Produir un litre de llet ecològica consumeix un 25 % menys d’energia que produir-lo amb sistemes de ramaderia convencional.

Els sistemes de cultiu com el control integrat de plagues també permeten una productivitat alta tot reduïnt l’ús de pesticides i energia (per exemple, en llaurar menys i fer servir sistemes naturals de millora dels sòls i de control de plagues i herbes). La ramaderia extensiva també té un menor impacte sobre el medi, sobre els animals i consumeix menys energia.

De la mateixa manera, uns consums raonables de peix permetrien la recuperació de les pesqueries i un sumministrament suficient només amb peix salvatge. Tot i que encara no està quantificat en termes de CO₂, la cria de peix en piscifactoria requeriria més energia i recursos que la captura lliure a petita escala i el consum de peix local.

Una societat que mengi menys productes animals podria abastir-se sense problemes amb aquest tipus de producció. Sóm nosaltres qui decidim quin tipus d’ingredients triem per la nostra taula.

 

Cultivar algunes hortalisses, verdures o fruites en un petit hort ecològic o un racó comestible al balcó anima a valorar el menjar i les varietats locals i de temporada, i permet portar a taula aliments frescos amb una petjada de carboni mínima o zero. Una opció si no hi ha espai a casa poden ser els horts comunitaris.